El Pingüí, Aresta Brucs

Aquest dissabte hem escalat l'aresta brucs del Pingüí, una via que per alguna raó (no se quina) no havíem escalat fins ara. Realment jo pensava que era feliç a la meva vida, però després d'anar al Pingüí he descobert com estava d'equivocat. Què més puc dir? Si sou en la mateixa situació aneu-hi, que gauidireu. Equipada, reequipada i tot el que acabi en -ada, amb parabolts espits i un pitó. S'ha de portar 5 cintes exprés i prou. M'imagino que sense xapes aquesta via havia de ser una cosa molt diferent. Què creieu?

La xemeneia del costat esquerre (Cerdà-Riera) també és molt recomanable. També té nombrosos parabolts.

En Vito Pito Gorgorito escalant el primer llarg

En Vito Pito Gorgorito escalant el segon llarg

la tardor a Montserrat!!

Oh bon montserratí

Oh bon montserratí
tu que et lleves a les tantes
no saps el que és escalar al matí
i en realitat ni ganes


Oh bon montserratí
tu que et creus "sextogradista"
quan surtis de Montserrat no t'ho creuràs
no et sortirà ni un III a vista


Oh bon montserratí
tu que parles tant de la ètica
enrecorda't d'aquella vegada
que vas obrir una via per dalt a canvi de 50€


Al bon montserratí li fa por la pluja
i no dorm pensant en el Megazero
però quan torna del Mirall Impenetrable
diu que no ha fet ni un A0



Josep Lluís Camalot Sabina

Conseller del Magnesi i poeta eventual
(treballo a canvi d'un entrepà. Mortadel·la: 1 vers. Llonganissa: 2 estrofes)

Los estatutos del Love-climbing

Últimamente se viene hablando con frecuencia, y yo añadiría sin medida, de una actividad llamada "Love-climbing". Por tal se entiende escalar una vía "fácil", sin compromiso, no expuesta, muy equipada, al sol y a poder ser en compañía femenina. Si esto es culminado con unos berberechos y unas olivas cimeras, estamos hablando del auténtico "Love-climbing".

Como digo, últimamente se está abusando del término "Love-climbing", llegándose a recomendar vías que se clasifican como tal y luego resultan tener V+ obligado, o más, y poniendo "cacharros". Señoras y señores, no perdamos el norte. Desde aquí queremos denunciar la situación, a la vez que establecemos los siguientes estatutos en lo referente a tal actividad. Diez sencillas normas que te ayudarán a seleccionar tu "Love-climbing".

Los estatutos del "Love-climbing":

1. La vía tendrá como máximo 4 largos de no más de 30 metros.

2. La dificultad media no pasará del IV+ y como máximo se admiten unos pasos aislados de V. Si algún paso exije un sólo resoplido se descarta el "Love-climbing".

3. El equipamiento debe ser muy generoso y a poder ser parabolts o gama superior (nada de parabolts de 8mm. Se admiten reuniones de 5 parabolts o más).

4. Si hay que proteger algo debe ser un punto aislado con tascones o friends, y nunca aliens (eso para las vías chungas).

5. No obstante se permite el transporte de aliens en el arnés, pues en las fotos quedan muy bien.

6. Debe hacer sol si es invierno. Debe haber nubes si es verano. Es decir la temperatura debe ser óptima (entre 20 y 25ºC). Por supuesto si hay viento ya no se considera "love-climbing".

7. La aproximación no puede exceder en ningún caso los 30 minutos ni los 200m de desnivel. Si quieres sudar, al gimnasio!

8. La mochila debe contener como mínimo una unidad alimenticia de berberechos y una de patatas fritas. Aceitunas optativas.

9. El descenso será preferentemente caminando. Si existe un rápel, éste debe ser uno sólo y no volado.

10. Debe haber almenos una cámara de fotos por cordada. Si no hay fotos, ¿de qué sirve la escalada?

11. Existe el derecho a exagerar las dificultades de la vía cuando se la expliquemos a otro, sobre todo en compañía femenina.


Barcelona, 23 de Septiembre de 2010

Anexo: Inquietante blog ecuatoriano titulado Love-climbing.

Artículos adicionales:

12. El descenso deberá obligatoriamente pasar por el Bar Anna o Cal Xico. En su defecto, deberá ser la aproximación la que transcurra por tan apreciados lares.

13. Existe el derecho a transportar una pequeña almohada en la mochila para deleite de los siesteros cimeros, que haberlos haylos.

Via dels Sostres de la paret de l'Aeri

Segons la guia del Sr. Hita aquesta via també s'anomena Nicolau-Freixas-Benito (oberta l'any 1979).

L'altre dia la vam escalar i ens va agradar molt, i per això la posem al blog. Molts ja l'haureu escalat, o n'haureu sentit a parlar, doncs diuen que és de les vies més assequibles de la peret de l'Aeri. Cal dir que està una mica apartada de la part central de la paret, on hi ha més ambient, tot i que igualment aquest es fa notar, sobretot a mida que ens decantem cap a l'esquerra.
En aquesta via pràcticament no s'escala per plaques, cosa que la fa tant característica. Fissures i diedres atlètics, i empotraments de varis tipus són les tècniques per pujar la via dels sostres.

A mitja via hi ha un bosquet penjat on descansem i agafem forces. El següent llarg és bastant salvatge, amb moltes plantes. Però els dos següents són de fissures i xemeneies molt bones. La gran majoria de gent prefereix evitar aquests llargs superiors i sortir per la via "David Aparicio". Nosaltres ho desaconsellem amb ganes, doncs es trenca l'estil o la tònica general de la via, sense oblidar que la David Aparicio és una via esportiva oberta des de dalt. Des d'aqui volem denunciar aquesta via, que té preses artificials (de les de rocòdrom). Increïble fins que no ho veus. Molta gent prefereix aquesta combinació (Sostres-David Aparicio). Nosaltres mateixos l'hem fet i tot i que l'escalada és bona al primer llarg després del bosc (placa molt fina amb bona roca) ho desaconsellem.

Lúltim llarg el posem a la ressenya però no l'hem fet, doncs vam agafar una escapatòria evident cap a la dreta (III).

Material recomanable: Joc complet de friends (des de micros fins el 3) i joc de tascons.

Les reunions estan reequipades amb parabolts. També alguns seguros als llargs.

Primer llarg

Pujant de segon el 2n llarg

Tercer llarg. Es poden fer Ao's en el tram més complicat

Un cop acabada la via caminem cap amunt, cap a la caseta que corona la paret de l'Aeri. Aquí trobem un bon camí que en baixada suau ens deixa al capdamunt de la canal de Sant Jeroni. Baixar la canal fins a Santa Cecília.

EL JOC DELS PERFILS Nº VI




Benvinguts al joc dels dels perfils nºVI!!! Aprofitant que el bloc està en un moment de màxima activitat, hem decidit possar a prova als seguidors més montserratins. Ja sabem que el que realment volen els seguidors del blog es veure la via del mes, però tranquils que tot arribarà.

Fotografia d'un dels seguidors més montserratins. D'esprés d'aquest dia es diu que que al cim del cavall bernat crèixen uns bolets amb efectes lucinògens

Com sempre, qui encerti els 4 perfils el/la comvidem a una birra al bar Ana i a més rebrà un autògraf dels Dalton's.

L'agulla es la figura de la dreta

Via Cobo-Pamplona. Serrat dels Patriarques

Ahir vam escalar la Cobo-Pamplona del Serrat del Patriarca. 290m + 100m d'aresta de III. MD. V+ obligat.

Jo diria que la via es caracteritza per 1)ser superclàssica i preciosa, 2)no ser una via gaire vertical i 3)per estar molt equipada (no confondre amb totalment equipada). En resum una via de les "fàcils" dins la cara nord de Montserrat. L'aproximació és bastant ràpida, en comparació amb les atres vies de Patriarques. Pujem per la canal dels Avellaners i quan arribem a la paret caminem cap a l'esquerra. Als pocs metres trobem una corda fixa que puja per una canal. Podem preparar el material assegurats en un arbre.

Els dos primers llargs són fàcils i amb bona roca. Es poden empalmar. El segon llarg s'ha d'escalar per la fissura de la dreta (veurem pitons). En general la via està cosida a burils als trams de placa i semiequipada on hi ha fissures. Totes les reunions compten amb un parabolt nou. Als llargs també trobem alguns parabolts intercalats amb antics burils.

Llarg d'artificial on s'han d'equipar uns quants passos (tascons, friends petits o pitons grans).

Setè llarg, de xemeneia. Trobarem pitons, burils i un parell de parabolts al final, on són les màximes dificultats. (Màxim IV+ o V) És una xemeneia fàcil.

Un cop arribats a la R8 podem seguir per l'aresta (III equipat amb parabolts) i en dos llargs arribem al cim (foto superior).

Material a portar: Friends petits, fins el nº1. Joc de tascons. 2 pitons V grans, 1 universal i 1 bong. És possible fer-la sense posar pitons.

Descens:

Des del cim fer una petita desgrimpada i baixar pel canal cap al sud i amb tendència a l'esquerra. Amb compte per la gran pendent seguim un bosquet penjat cap al sud i després d'una breu pujada arribem a l'inici d'una ampla canal que baixa suaument cap al sud. En topar amb el camí del Monestir a Sant Jeroni baixem cap a l'esquerra (Monestir) i als pocs metres surt a mà esquerra un bon camí. L'agafem, i abans d'arribar al Cap de Mort enfilem el coll on comença la canal dels Avellaners. La baixem cap al Nord (molta pendent i llarga), passarem pel peu de via i arribem de nou al camí de l'arrel.

La Punxa, via Aleix

Els primers ascensionistes d'aquesta via (Ogaya i Roca) la presenten com una variant del vessant Est de la Punxa. La via Aleix es va obrir l'any 2002. Trobareu la ressenya original aquí.

L'altre dia la vam fer i ens va agradar bastant. Llargueta, més o menys ràpida i amb roca bona en general. Només un tram de roca dolenta al segon llarg. Ara de veritat, la ressenya original. No obstant, perquè portar la ressenya original si la nostra és molt millor?


Foto: Albert Macau

Està equipada amb espits força nous i algun clau. Algun friend petit va be per completar l'equipament.

La baixada es pot fer des de la instal·lació del cim (on hi ha una tirolina que l'uneix amb la Porra) cap al canal amb la Porra i d'aqui dos ràpels des d'arbres fins a terra. Això és poc recomanable perquè la canal te molta terra i cauen pedres. És més còmode baixar per la pròpia via, que te argolles per rapelar, i amb 2 ràpels llargs arribem al peu de la canal amb la Porra.

New look. Fulanito & Menganito

En montserratclàssic estrenamos imagen. Estrenamos look, que se diría en plan cursi. Cambiamos por fuera pero no por dentro. Por dentro somos iguales. Y por dentro somos de butifarra de bar Anna (si es cierto que de lo que se come se cría) y de mocos, porque en Montserrat hemos comido muchos.

Pero en fin, seré breve. De lo que vengo a hablar -y ya estoy acabando- es de la dignificación de los nombres Fulanito y Menganito. Con qué desagrado y gratuita displicencia han sido tratados! Justicia!



Y como el artículo no da mucho más de sí, ahí va la reseña de la "Nose" de Yosemite. No salen los largos, pero bueno, si no la vamos a hacer, ¿pa qué?




Saben aquel que diu que es un tío que va a un abogado, i diu:

- Mire, necesito que me defienda, pero no tengo un céntimo para pagarle.

- Bueno, ¿y entonces yo que gano?

- Hombre, tengo un Ferrari nuevo, y si usted gana el caso se lo doy.

- Molt be. De acuerdo. ¿De que se le acusa?

- De robar un Ferrari.

Ah, una novetat a montserratclàssic: Podeu opinar a la part baixa del post, seleccionant "Chachi-piruli", que expressaria bona opinió; "A mi plin que duermo en Pikolín" que expressaria indiferència i "No em ratllis!" que expressaria la reacció d'en Carles en veure el nostre blog.

Agulla d'en Roman, via George Harrison

Presentem una nova via a la regió dels Frares Encantats. Agulla d'en Roman (agulla nº164). La via la vam començar ja fa més d'un any i mig, i ara per fi hem acabat d'obrir-la. Va per la cara Oest i no li toca el sol fins ben entrada la tarda, no obstant la roca és d'una qualitat suprema, a excepció de l'arribada al cim. Tot seguit presentem la ressenya: La via es diu George Harrison, i el nom no és anecdòtic, doncs ben a prop, a l'agulla de l'Escut es troba la via John Lennon. No patir, doncs la George Harrison és molt menys exigent que la primera. L'hem obert amb espits de 8mm (els habituals) i la dificultat obligada no sobrepassa el V+.

El primer llarg és molt fi, no del tot vertical però amb preses molt petites. El segon llarg, tot al contrari, és més vertical i amb grans preses. La via ha quedat totalment equipada. Només cal portar 14 cintes exprés i alguna baga per savines.

2n llarg

1r llarg

Aproximació: Pujem pel camí de marques blaves que porta al Dit, Lloro, etc. Abans d'arribar a la pujada prèvia al Dit trobem una cruïlla on mor un camí de marques blanques (marques noves). En aquest punt desviar-se del camí cap a la dreta remuntant un torrent, amb alguna petita grimpada, fins el peu de paret.

El descens es fa desgrimpant per la cara nord. Després podem agafar la canal que baixa directament cap al peu de via (no hi ha pràcticament camí).

Esperem que la disfruteu.

Agulla de Can Jorba, aresta Brucs

Aquesta via li volem dedicar al nostre seguidor Carles, en un intent perquè ens consideri escaladors i no amants del trekking semivertical.

No la classifiquem de love-climbing perquè (conditio sine qua non) hauria d'estar ben cosida a parabolts . Per tant, Carles, t'ho passaràs d'allò més be col·locant algun friend mitjà i algun tascó. També pots portar bagues per les savines que creixen a les esquerdes.
La roca és molt bona però cal anar amb compte amb les llastretes que hi ha.

Pujant l'agulla de Can Jorba.

Creiem que el grau és apte per tu, Carles. No obstant, si trobes que la via no té prou grau, tranquil, trobaràs múltiples replans on fer flexions i sabines on fer dominades.

Hi ha alguna recompensa millor en aquest món alpinístic?

El descens consisteix en un ràpel curt, d'uns 10m des d'una savina i mirant cap al nord. Excepte per en Carles, que podrà desgrimpar mentre ordena el seu flamant joc de friends (tots per estrenar) i repassa les últimes novetats en roba de muntanya a la seva revista preferida. Un cop fet el ràpel seguim un caminet ben fressat que mena al final mateix del Joc de l'Oca.

Desconeixem la identitat d'en Carles, no obstant ens han arribat informacions sobre la veritable identitat d'en Carles. Aquí el podem veure amb el seu material d'escalada.

EL joc dels perfils V

De quina roca es tracta? Poseu un comentari amb la resposta!

Agulla dels Col·leccionistes, via Infinity

Fa poc vam fer aquesta super magnífica via. Com es pot comprobar ens va agradar bastant. Les frases que segueixen son purament un elogi a aquesta via, de manera que si voleu llegir aquest post "en diagonal" ja us podeu saltar el pròxim paràgraf.

Quina gran via! Una autèntica aresta brucs, disfrutona, amb passos fins, algun atlètic i equipada. Ja hem fet unes quantes vies "dels Masó" per tot Montserrat (i més enllà), algunes millors que d'altres, però aquesta jo la classificaria de les millors.

Ens ha agradat la finura dels 2 primers llargs, amb algun tram de microfinura, fet pel qual li concedim un "+" extra, i el tercer llarg on es pot forçar quasi en lliure (deu rondar el 6è). Totalment equipada, amb algun allunyament que es podria solventar amb un microfriend.

Un cim dels preciosos i un ràpel molt maco. La ressenya que posem no és la millor, només és per justificar que aquest blog està actiu... Molt millor portar la original que es pot trobar per internet.

Un cop abaix vam fer la via "Somiatruites" a la mateixa agulla. Diuen que les comparacions són odioses, jo afegiria que inevitables. Un petit trunyo on el més destacable és la bona qualitat de la roca. No obstant no podem arribar al cim perquè aquí la roca és molt dolenta i la exposició molt gran, i això ens va deixar mal sabor de boca. Això si, equipada amb espits i sembla oberta per baix.

Breve repaso de la escalada en Montserrat, o la dualidad del escalador montserratino

La ineludible dualidad del escalador montserratino: ¿me pego el madrugón (11 a.m.) o voy a escalar? ¿Escalada o Bar Anna? ¿Buriles de la muerte o clavijas putrefactas? ¿Lay's Artesanas o Draky's?... Son algunas preguntas que no tienen respuesta.

Imagen que no ilustra en absoluto el tema en cuestión, pero que también da para profundas reflexiones

Dicen que el alpinismo es duro... bah!! ¿Tu has pagado 5 € por aparcar en el Monasterio y luego te has "chupado" 740 escalones repletos de chicles enganchados, bolsas de doritos brutalmente tiradas y que para más inri se hacen llamar "escales dels pobres"? Eso, amigo mío, es el verdadero sacrificio del escalador montserratino. Quiza por eso aún no he escalado en gorros. Siempre que llego al final de la escalera me inflo a "Doritos" y luego claro, no hay quien se mueva.

Por otro lado, luego te pones en la "faena". El escalador montserratino a meundo experimenta un sudor descontrolado, que junto con la palidez de rostro indican la escasez de seguridad.

Aleje entre chapas=(Litros de sudor)^9000 (en metros)

Aunque parezca mentira existen prácticas más arriesgadas que hacer un largo de primero en els plecs del llibre: Un tema aparte es el de las reseñas. Soy de la opinión que a veces una reseña puede, como mínimo, joderte el día. Cuando no están inventadas, son auténtica basura impresa (sino mirad las de nuestro blog). Y en otros casos son más antiguas que el papel. En la siguiente litografía se muestra un caso en el que conseguimos hacer la vía. Horario: 5 horas. 2h de traducción, 1h de interpretación y 1h de escalada.Claro que podría ser peor, podría estar pintada (fuera de la raya).

Ala, como dijo Don Pepe en su mulo, que os den a too por el ...!

Apéndice 1: Fotografía no publicada en el libro de Picazo "Ascensiones de leyenda".

¿Cansado de artículos-chorra como éste? Haz clic aquí.